Vivim estressats, amb presses, vivim sense gaudir de cada moment que la vida ens dóna. Tothom diu que el temps és or, i sent periodistes encara més. Vivim al límit, deixem les coses per últim moment, la feina se’ns acumula, no podem para ni un sol moment d’estudiar, sobretot en època d’exàmens... Això és la vida de l’estudiant.
Ara bé, també hem de tenir un moment per a nosaltres, aquell moment en què el cervell desconnecta, un moment únic on la ment pensa en moltes coses, menys amb els estudis. Jo aquesta calma la vaig trobar en una posta de sol. La por i l’estrès es van apoderar del meu cos, em vaig començar a replantejar moltíssimes coses; havia fet bé triant aquella carrera? Em donava la sensació que estava en un laberint fosc on la sortida era impossible de trobar. Però tot va canviar amb aquella posta de sol, un moment inoblidable on el silenci es va apoderar del món, i on només el ulls d’una noia confusa observaven un paisatge cada vegada més il·luminat. “En què penses?” En aquell moment la meva ment estava en blanc, la preocupació havia marxat, i havia arribat una petita veu que em deia; endavant que tu pots.
Sí, per fi has aconseguit, ni que sigui per un temps, que aquella energia negativa marxés de mi. GRÀCIES per voler compartir aquell moment al meu costat, GRÀCIES per estar allà sempre que ho necessito.
No hay comentarios:
Publicar un comentario