El bon periodisme es troba en el periodisme d’investigació

Els alumnes de comunicació acudeixen a una jornada de xerrades

Pepe Rodríguez, docent de la Facultat de Ciències de la Comunicació, Jaume Reixach, editor i fundador de la revista El Triangle, Elisenda Villena, Criminòloga, Detectiva Privada i Directora de Seguretat de l’agència Método 3, i Antonio Baquero, periodista del diari El Periódico, han fet una jornada de xerrades als alumnes de 1r. de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els convidats han parlat del periodisme d’investigació, i han argumentat que el bon periodisme es troba en aquesta branca de l’ofici.

Pepe Rodríguez ha començat l’acte fent una breu introducció sobre què és exactament el periodisme d’investigació, i com era el periodista que exercia aquesta branca de la professió. Segons Pepe Rodríguez “s’ha de ser molt concret a l’hora de fer una investigació, ja que d’una pregunta concreta en surt una resposta concreta.” A més, ha definit aquest tipus de periodisme com “una caixa d’eines” que requereix un esforç superior al d’un periodista normal, ja que l’investigador treballa a partir d’un rumor que ha de desenvolupar resolent totes les qüestions que se li poden plantejar. En canvi, qualsevol altre professional que no es dediqui a aquest sector té tota la informació filtrada, i per tant el periodista només es limita a escriure la notícia.

Seguidament, ha pres la paraula el senyor Reixach que, amb molta passió i emoció, ha parlat sobre l’art de ser periodista, ofici que, des del seu punt de vista, intenta mostrar la realitat de la millor manera possible. Ha defensat la idea de que el periodista ha d’assenyalar els culpables dels esdeveniments i situacions de la societat. A més, a dit que aquest ha de deixar de ser, per a la societat, “un notari de 3ra.”, el qual només es limita a explicar fets. També ha explicat la seva experiència com a periodista que és. Abans de fundar la revista El Triangle va treballar a diaris com: Correu Català i el Diari de Barcelona, on va poder viure des de ven a prop esdeveniments com el conflicte dels ciutadans d’Ascó contra la implantació de les energies nuclears.

Reixach ha donat molta importància a la idea de llibertat, ja que per ell és fonamental que en aquest ofici es tingui una llibertat per a poder escriure “del què vols i com vols”. Ha declarat que per ell “és més important explicar amb llibertat i no guanyar tant, que guanyar molt diners i no poder escriure el que un pensa.” Tant per Pepe Rodríguez com per Jaume Reixach la llibertat d’expressió és el tret més important del periodista. Per això han denunciat la falta de llibertat que hi ha en aquest país, on el poder el té la persona que paga, i on la censura de certs fets és molt clara, ja que qui paga no li interessa que surtin a la llum certa informació. Amb aquest tema sobra la taula, han pogut explicar anècdotes professionals que els hi ha passat en algun moment de la seva vida com a transmissors de comunicació.

Tot seguit, els estudiants han pogut preguntar en els dos convidats algunes qüestions que els inquietaven de l’actualitat, com per exemple el fet que Telecinco tingui els índex d’audiència més alts de Espanya o, si la funció del periodista és canviar la societat. Qüestions que els dos periodistes ha respost amb gran entusiasme fins al punt d’arribar a fer algun comentari inapropiat.

Pepe Rodríguez i Jaume Reixach no han sigut els únics que han passat per l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació. Elisenda Villena i Antonio Baquero, també han posat el seu gra de sorra a la jornada. El senyor Baquero ho ha fet explicant la seva experiència com a periodista i dient que “el bon periodisme d’investigació es trobava als llibres”. I, la senyora Villena ho ha fet explicant la investigació des del punt de vista d’un detectiu privat. A més també ha descrit el perfil d’un bon periodisme d’investigació, afegint la importància de tenir una bona agenda de contactes per tal de poder tenir una bona ajuda a l’hora d’estudiar els casos.

La jornada de xarrades ha finalitzat amb l’entrega del premi “Sabueso con método”, un premi que atorgava Pepe Rodríguez al millor treball d’investigació del grup d’alumnes de la seva assignatura. Les premiades han estat Noemi Badrenas, Susanna Cases i Elena Domingo amb un treball titulat “Amposta, pacte no escrit”. El premi l’ha entregat Elisenda Villena declarant que era “un treball realment bo”.

La dansa torna a les grans pantalles

Després de la recent estrena de El último bailarín de Mao, la dansa torna a les grans pantalles amb l’estrena de La danza de Frederick Wiseman, un documental que tracta de l’esforç dels ballarins de ballet, en especial els de l’Òpera de Paris.

En el món del cinema ha quedat demostrat que la dansa és exitosa. Primer va ser amb pel·lícules com Grease, Billy Elliot, Moulin Rouge... i ara ho intentarà fer amb les noves estrenes d’aquest any: La danza i El Cisne negro, on la protagonista és Natalie Portman, actriu que pot optar a ser nominada pel Oscars gràcies a aquest paper.

La dansa per a molts és, com diu Salvador Llopart a un article de La Vanguardia “la realització d’un somni impossible: el somni de vèncer el temps i l’espai.” El ball és un estil de vida, un art, una manera d’expressar sentiments, tan d’alegria com de tristesa, un sacrifici. Per fi aquest sacrifici es pot veure a través d’aquestes noves estrenes on es mostra com és de dura la vida del ballarí.

Endavant que tu pots

Vivim estressats, amb presses, vivim sense gaudir de cada moment que la vida ens dóna. Tothom diu que el temps és or, i sent periodistes encara més. Vivim al límit, deixem les coses per últim moment, la feina se’ns acumula, no podem para ni un sol moment d’estudiar, sobretot en època d’exàmens... Això és la vida de l’estudiant.

Ara bé, també hem de tenir un moment per a nosaltres, aquell moment en què el cervell desconnecta, un moment únic on la ment pensa en moltes coses, menys amb els estudis. Jo aquesta calma la vaig trobar en una posta de sol. La por i l’estrès es van apoderar del meu cos, em vaig començar a replantejar moltíssimes coses; havia fet bé triant aquella carrera? Em donava la sensació que estava en un laberint fosc on la sortida era impossible de trobar. Però tot va canviar amb aquella posta de sol, un moment inoblidable on el silenci es va apoderar del món, i on només el ulls d’una noia confusa observaven un paisatge cada vegada més il·luminat. “En què penses?” En aquell moment la meva ment estava en blanc, la preocupació havia marxat, i havia arribat una petita veu que em deia; endavant que tu pots.

Sí, per fi has aconseguit, ni que sigui per un temps, que aquella energia negativa marxés de mi. GRÀCIES per voler compartir aquell moment al meu costat, GRÀCIES per estar allà sempre que ho necessito.

La nit més màgica

Avui és una de les nits més màgiques de l’any, la nit de reis. Qui no la recorda... encara és avui que la visc com una nena petita, sento com els nervis em ronden per tot el cos, i em pregunto durant tota la nit: què m’hauran portat els tres Mags d’Orient?

De petita, anava amb els meus pares a veure la cavalcada i així podia entregar en mà la meva carta, una carta que tanta feina m’havia portat fer. Després, un cop vists ses Majestats, arribava a casa i preparava el menjador pels visitants d’aquella nit: torró, cava, pa pels camells... tot estava a punt per què els Reis o els seus patges entressin a casa i m’omplissin el menjador de regals. Durant la nit, sentia sorolls, i l’emoció i els nervis no em deixaven dormir i, quan ho aconseguia ja era el moment esperat, era l’hora de llevar-se. Ai quins nervis passava! Primer baixava el meu pare i després la meva mare, el meu germà i jo.

No puc descriure la sensació del moment de baixar les escales, obrir els ulls i veure tot el menjador amb regals, són uns instants meravellosos que encara ara gaudeixo com una criatura petita.

Per acabar, m’agradaria agrair als meus pares tot el que han fet per mi, ja que sense ells, aquesta màgia no existiria, i per tant, aquesta nit no seria especial, Gràcies Papes.